Herida, tatuaje y recuerdo.

Abstract

L'article pretén oferir una reflexió sobre la Gran Guerra com a experiència humana i com a ferida indeleble en la producció literària de dos membres d'una generació d'intel·lectuals nascuts en l'última dècada del segle XIX, crescuts en la belle époque i soldats en les trinxeres europees entre 1914 i 1918. Després d'una introducció centrada en l'anomenada generació perduda (Hemingway, Remarqui, Lussu, Jünger, etc.), ens detindrem en els casos de l'italià Curzio Malaparte i del francès Pierre Drieu La Rochelle. Els dos escriptors van viure un intens compromís amb la política els anys d'entreguerres i, a diferència dels altres membres de la generació perduda, tenen la peculiaritat d'haver estat uns trànsfugues entre les grans ideologies del segle XX. A través de l'estudi de les biografies i de les obres (poesies, narrativa, assaig, diaris, etc.) dels dos escriptors es posarà de manifest la profunda influència de l'experiència viscuda en els fronts de la Primera Guerra Mundial i les seves implicacions directes i indirectes en la seva trajectòria humana, intel·lectual i política posterior a 1918.