Cap a una política educativa dialògica. La gestió a les comunitats d’aprenentatge

Abstract

Des de fa poc més d’una dècada s’està qüestionant de manera sistemàtica el model d’ensenyament i aprenentatge subjacent al disseny curricular espanyol i el constructivisme psicològic que el sustenta (López Rodríguez, 2006). Es critica aquesta concepció constructivista de l’ensenyament-aprenentatge, en tant no aconsegueix aportar solucions satisfactòries a problemes com: la manca de motivació de l’alumnat, l’elevada taxa de fracàs escolar, la manca de respecte cap a l’educació, la poca implicació de les famílies, etc. Com és habitual, en moments de crisi, s'obra una revisió als autors que han fet escola i es reinterpreten a psicòlegs i antropòlegs de l’educació. Quan falla el que tenim, tornem a les fonts. Per això a l'actualitat es tornen a revisar teories de Kylpatric i Dewey (pel seu mètode per projectes), Freinet (per l’organització autònoma del temps a l’aula i la correspondència escolar), Decroly (pels centres d'interès i l’aprenentatge globalitzat), Montessori (per l’ús dels espais i el material sensorial), Freire (pel mètode dialògic de l’ensenyament-aprenentatge que emfatitza la modificació del context, en lloc de l’acomodació al context i busca la participació de tota la comunitat), es rellegeix i reinterpreta Vygotski, es treballa sobre la teoria comunicacional de Habermas, entre d'altres autors...